La vida manual d’ús: CAPÍTOL V. Foulerot, 1

Mostres de paper kraft, és a dir paper d'estrassa

Abans de parlar de l’estança on ens trobem, el capítol s’entreté a recordar-nos que som sota el taller de Gaspard Winckler, on durant vint anys cada quinze dies sens falta arribava un paquet idèntic.

Però a banda dels segells, res no distingia un paquet de l’altre: el mateix paper kraft, el mateix cordill, el mateix segell lacrat, la mateixa etiqueta; semblava que abans de marxar, Bartlebooth hagués demanat a Smautf que calculés la quantitat de paper de seda, kraft, cordill i lacre que calia per fer els cinc-cents paquets!

El cinquè dreta és una sala de bany buida amb les parets pintades de color taronja. Un mirall octogonal s’afegeix al clauer octogonal amb un nard encastat del capítol I i al bloc de marbre de secció octogonal que fa de tauleta al capítol II. Al fons una porta oberta mostra una jove despullada. A la mà dreta du un ou per rentar-se el cap. A la mà esquerra, el número 40 de Les Lettres Nouvelles (juliol - agost de 1956). Aquesta revista literària francesa, fundada per Maurice Nadeau i Maurice Saillet, va aparèixer entre els anys 1953 i 1977. Durant un temps tingué una traducció a l’anglès, Modern Letters. L’exemplar de la noia conté «a més d’un comentari de Jacques Lederer sobre la novel·la El diari d’un capellà de Paul Jury (Gallimard), un relat de Luigi Pirandello datat el 1913, intitulat A l’abisme, que narra com Romeo Daddi es va tornar boig».

De Lederer la posteritat només ha preservat —via cartes i dedicatòries— l’amistat que el lligava a Perec. L’oblidat Paul Jury fou un capellà que es prengué la molèstia de relatar el procés que el dugué a perdre la fe; un tipus de literatura que avui dia ha de tenir molt poc públic. La versió original de l’obra de Pirandello està inclosa a Novelle per un anno sota el títol de Nel gorgo.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL IV. Marquiseaux, 1

Tela de Jouy

Un saló buit al quart segona. La paret està coberta d’un paper pintat que imita la tela de Jouy, un tipus d’indiana de cotó estampat amb dibuixos monocroms (velers blaus, en aquest cas).

Hi ha quatre quadres a les parets. El primer és un bodegó de factura moderna que recorda les composicions clàssiques sobre el tema dels cinc sentits. Entre altres objectes hi ha la novel·la Simfonia Inacabada, però no es pot llegir-ne l’autor. La més famosa de les simfonies inacabades és la de Franz Schubert, però no em consta que hi hagi una novel·la homònima. Si que existeix una pel·licula italiana, Sinfonia d’amore (Glauco Pellegrini, 1956), biopic de Schubert amb Marina Vlady i Lucia Bose, que a França es va titular Symphonie inachevée.

El segon quadre representa un carrer nocturn i suburbial.

El tercer representa un animal fabulós, el tarande, descrit per primera vegada per Geló el Sàrmata (al text s’hi adjunta la descripció que en fa François Rabelais al seu Pantagruel). Vistes les imatges disponibles, aquesta mena de ren de propietats camaleòniques no impressiona gaire.

El tarande

El quart és la reproducció en blanc i negre del quadre de Forbes titulat Una rata darrere la cortina i que es basa en una història verídica esdevinguda a Newcastle-upon-Tyne, on hi surten una lady, un cotxer enamorat i una col·lecció de rellotges. L’error fatal causat per un rellotge rere un teló fa inevitable recordar l’escena de Hamlet, on Polonius amagat darrere una cortina és confós amb una rata. Amb aquesta ja van tres capítols seguits amb referències a l’obra de Shakespeare.

M’ha costat una mica localitzar el pintor Forbes, sort que indiquen que va ser deixeble de Léon Bonnat (Baiona, 1833 - Monchy-Saint-Éloi, 1922), per tant ha de tractar-se del pintor irlandès Stanhope Forbes (Dublín, 1857 - Newlyn, 1947). Pel que he vist, Forbes era un pintor costumista força competent, especialitzat en pintar pescadors, barques i aigua. La truculència de la lady i la cortina no li escau gens.

A l’últim paràgraf es comenta que a l’edifici hi viuen col·leccionistes força maniàtics. Per exemple Valène guardava totes les postals que li enviava Smautf quan feia escala en algun port. En tenia una de Newcastle-upon-Tyne i una altra de la Newcastle australiana.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL III. Tercer dreta, 1

"Filemó i Baucis" de Janus Genelli

Una estança pràcticament nua on un home japonès —Ashikage Yoshimitsu, nom que coincideix amb el del tercer shogun del shogunat Ashikaga (1358 - 1408)— inicia altres tres homes en els misteris de la secta «Shira Nami» («L’Onada Blanca»). Segons el sistema de captació de la secta, cada nou membre ha d’iniciar «tres homes lliures» més durant un període de tres anys. Seguint aquest ritme, es calcula que per l’any 2020 hauria d’haver estat iniciada amb escreix la totalitat del planeta. Pel que sé, ja us puc assegurar que pel camí alguna cosa no anat a l’hora.

Els tres acòlits estan contemplant tres objectes de meditació com a prova iniciàtica. El primer té al davant un enigma escrit en tinta violeta:

Quina flor trobem a mansalva sota l’ombra d’un til·ler?

damunt la qual apareix la biga que sosté la coberta d’un vaixell amb la xifra 6 marcada al damunt.

Quelle est la menthe qui est devenue tilleul?

que surmonte le chiffre 6 dessiné artistiquement.

A les dues preguntes s’oculta la paraula «amant» i la resposta és la mateixa en catala (bau-sis) com en francès (beau-six), és a dir «Baucis». Recordem que Ovidi ens explica la història del matrimoni ben avingut de Filemó i Baucis que van convidar a casa seva uns desconeguts, quan ningú més volia acollir-los. Els forasters van resultar ser Zeus i Mercuri que, indignats per la poca hospitalitat del país, van destruir-lo amb una inundació, però van respectar la cabana del matrimoni, la qual van convertir en un temple. A més els concediren un desig i l’amorosa parella va demanar poder morir en el mateix instant. Així fou: després de viure molts anys, quan va arribar el seu moment, ell es convertí en una alzina i ella en un til·ler.

El segon acòlit mira un tros de fusta amb forma d’arrel de ginseng.

El tercer postulant té al davant un llibre de cuina on es pot veure la recepta de la mousselina amb maduixes (que la novel·la transcriu, per descomptat, tot i que no em convenç que el resultat sigui gran cosa).

Ningú ha vist mai el propietari del pis, el senyor Foureau, que diuen que viu a Chavignolles (Normandia), un llogarret entre Caen i Falaise. L’única referència a aquest indret l’he trobada a «Bouvard et Pécuchet», la novel·la inacabada i pòstuma de Gustave Flaubert, on gràcies a una herència que rep Bouvard, els dos amics poden comprar una granja allà situada per dedicar-se als seus particulars experiments.

L’únic Foureau cèlebre que he sabut trobar és Fernand Foureau (1850 - 1914), explorador del Sahara i governador de la Martinica. Té carrer a París al districte 12.

"La_hamada_noire_du_Tademayt_1890", fotografia de Fernand Foureau

A l’apartament de l’invisible Foureau es va rodar una sèrie de televisió anomenada «La setzena cara d’aquest cub». En francès, «La Seizième lame de ce cube» és un vers del llibre «Trente et un au cube» del membre de l’Oulipo Jacques Roubaud.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL II. Beaumont, 1

La contista Jeanne-Marie Leprince de Beaumont

Beaumont és un mot molt freqüent a França, com a topònim i també com a nom de família. Si he d’escollir un representant del cognom, em quedo amb Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (Rouen, 1711 - Avallon, 1776), autora de 70 llibres de contes per a infants i responsable de fixar per la posteritat la versió canònica del conte popular de «La Bella i la Bèstia».

Al saló de la senyora de Beaumont (la de la novel·la, no la del segle XVIII) hi ha un vell afinant un piano de cua, «al faristol del qual hi ha la partitura tancada d’una famosa cançoneta americana, Gertrude of Wyoming d’Arthur Stanley Jefferson.» A menys que algun fan de Perec hagi decidit compondre-la, aquesta «famosa» cançó no ha existit mai. Però a Arthur Stanley Jefferson sí que el coneixem sota el nom artístic de Stan Laurel, el còmic britànic que va esdevenir cèlebre al costat d’Oliver Hardy.

Gertrude of Wyoming és un poema èpic (sense música) de l’escocès Thomas Campbell (1777 - 1844), ambientat a la Batalla de Wyoming o Massacre de Wyoming (1778) entre patriotes americans i soldats lleialistes ajudats per guerrers iroquesos. El nom de Gertrude, el de la mare de Hamlet, es pot prendre com la segona referència hamletiana després de la menció a Voltimand al capítol anterior. 

Passo per alt els detalls de la decoració, d’un modernisme metàl·lic que m’ha fet recordar Paco Rabanne; però sí que cal mencionar el puzle de fusta a mig fer que hi ha sobre el parquet. No pertany a la colecció de puzles del projecte de Bartlebooth, del que encara no en tenim notícia, però per la descripció del que s’hi veu —«la cara ovalada d’una noia adormida, els seus cabells rossos cargolats al front s’aguanten mitjançant una doble cinta trenada, la galta descansa sobre la mà dreta, que té tancada en forma de petxina, com si estigués escoltant alguna cosa en somnis»—, podem aventurar quin és el seu model.

Un dels temes que figuren al quadern de càrrega de la novel·la és el de «tableaux» on es mencionen deu obres mestres de les quals es poden extreure referències (Les Menines, La caiguda d’Ícar, El matrimoni Arnolfini…). En un cas però no es cita un quadre sinó un pintor, Vittore Carpaccio, sense especificar de quina pintura s’ha de partir. Jo crec que «El somni de Santa Úrsula», visible a les venecianes Gallerie dell’Accademia, s’adapta bé a la descripció. Serà bo recordar que, per les tonalitats vermelles de molts dels seus quadres, Carpaccio ha donat nom en l’era moderna a un plat de talls fins de bou, crus i amanits.

[Una estona més tard trobo en un altre llibre de Perec, «Espèces d’espaces» (1975), una frase que sembla confirmar la meva conjectura: «Habiter une chambre, qu’est-ce que c’est? (…) Est-ce quand on a punaisé au mur une vieille carte postale représentant les Songe de Sainte Ursule de Carpaccio?»]

Més contingut del saló: un full en el que està enunciat un teorema sobre homomorfismes i la seva demostració, que Perec transcriu en la seva totalitat. I un cartell publicitari d’una marca de camembert, on quatre frares s’entaulen al voltant d’un formatge que reprodueix els quatre frares a l’etiqueta. Aquesta «mise en abyme» es repeteix fins a quatre vegades. Malauradament no he sigut capaç de trobar la seva inspiració real. 

La resta del capítol s’ocupa d’explicar la molt interessant història de l’arqueòleg Fernand de Beaumont, entestat a descobrir la ciutat que els àrabs anomenaven Lebtit i que consideraven la seva capital a Espanya. Alguns la situaven a Ceuta o a Jaén, però de Beaumont amb astutes deduccions va anar a buscar-la a Oviedo. El relat del desenvolupament de les seves investigacions per trobar la llegendària ciutat resulta prou fascinant per constituir una de les «novel·les» promeses a la pàgina de portada.

De passada se’ns informa que, mentre de Beaumont era a Oviedo l’any 1935, va rebre la visita de Bartlebooth, que acabava de pintar la primera de les seves marines a Gijón.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL I. A l’escala, 1

he asked me would I yes to say yes my mountain flower and first I put my arms around him yes and drew him down to me so he could feel my breasts all perfume yes and his heart was going like mad and yes I said yes I will Yes.

Amb aquest seguit de «yes», que culmina amb un ressonant «Yes», conclou l’Ulysses de James Joyce, una d’aquelles obres que ambicionen enquibir-hi a les seves pàgines la totalitat del món. No és gens casual que La vie mode d’emploi, una altra novel·la voraç d’afany totalitzador, s’inicii precisament amb la paraula «Oui». És un gest de connexió entre l’escriptor irlandès i el francès, que tant es pot prendre com una cessió passiva del testimoni en una imaginària cursa de relleus, o com un mer joc de referències creuades (i segurament hi ha una mica de les dues coses i algunes més que se’ns escapen).

Per donar-me la raó, acabo de llegir a ca l'especialista Kim Nguyen Baraldi que, tal com Joyce va datar l'acció del seu novel·lot el 16 de juny de 1904, el dia que va conèixer la Nora Barnacle, Perec va escollir per la seva Vida... el 23 de juny de 1975, la diada en la qual conegué Catherine Binet.

I, ja que hi som, aturem-nos un moment en la frase inicial del llibre per observar que Perec, entre d’altres virtuts, és un elegant estilista. I quines aliteracions tan ben posades!

Oui, cela pourrait commencer ainsi, ici, comme ça, d’une manière un peu lourde et lente, dans un endroit neutre qui est à tous et à personne, où les gens se croissent presque sans se voir, ou la vie de l’immeuble se répercute, lointaine et regulière.

Sí, podria començar així, aquí, sense més, d’una manera una mica feixuga i lenta, en aquest lloc neutre que és de tothom i de ningú, on la gent s’encreua gairebé sense veure’s, on la vida de l’edifici ressona llunyana i regular.

Tot i reconèixer la dificultat que presenta pels traductors respectar el joc de sons similars de l’original, no entenc perquè no han aprofitat per convertir «endroit neutre» en «indret neutre». Procuraré refrenar les meves manies habituals i no ficar-me gaire sovint en la feina d’Annie Bats i Ramon Lladó, la qual em sembla tan encomiable com ingent.

La plaine Monceau

La novel·la comença a les escales —Perquè tot el que passa, passa per l’escala; tot el que ve, ve per l’escala…—entre la tercera i la quarta planta, on hi ha una dona d’uns quaranta anys que està pujant amb un full a la mà:

… al full hi ha esbossats no un sinó tres plànols: el primer a la part superior dreta, permet de localitzar l’edifici, si fa no fa a mig carrer Simon-Crubellier, el qual talla obliquament el quadrilàter format pels carrers Médéric, Jadin, De Chazelles i Léon Jost, al barri de la Plaine Monceau (districte XVII)…

• Médéric: Gilbert Médéric-Vedy (1902 - 1944), membre de la resistència francesa.
• Jadin: Louis Godefroy Jadin (1805 - 1882), pintor francès, conegut per haver pintat les caceres de Napoleó III i els gossos de l’alta societat.
• De Chazelles: Augustin, Jean, Baptiste, Louis, Marie, de Chazelles (Lunac, 8 d’agost de 1779 - Amélie-les-Bains, 14 de desembre de 1862), alt funcionari, Director General de Correus entre 1844 i 1847.
• Léon Jost (Nantes, 1884 - 1941), un altre màrtir membre de la resistència.

Així, al primer capítol ja ens situem a l’escenari de la resta de la novel·la, a un carrer imaginari que talla una mançana efectivament existent a París. Un segon plànol detalla el cognom de les persones que habiten en alguns dels pisos. Tot i que el seu paper serà important en el futur, per ara no m’hi entretindré; ja hi haurà temps per les presentacions. El tercer plànol mostra la distribució de les habitacions del sisè dreta, el pis on habitava el difunt Gaspard Winckler, perquè la dona que veiem pujant és l’empleada d’una immobiliària, encarregada d’estudiar les reformes que cal fer abans de posar-lo en lloguer.

De Winckler sabem que era artesà, que treballava la fusta i que va morir fa prop de dos anys. La localització dels hereus va ser laboriosa, perquè la seva germana Anne Voltimand havia mort el 1942 i el seu nebot Grégoire Voltimand el 1944 prop del riu Garigliano, a l’ofensiva contra la línia Gustav. (Per cert, Voltimand és un personatge de Hamlet, ambaixador danès a Noruega). Finalment, després d’uns mesos el notari va trobar un cosí tercer de Winckler, fabricant de sofàs modulars i de nom Antoine Rameau. Sí, com Jean-Phillippe Rameau (1683 - 1764), compositor i teòric musical del Barroc, membre d’una coneguda família de músics. Precisament, el seu nebot Jean-François protagonitza la sàtira dialogada Le neveu de Rameau de Denis Diderot. I, per posar-nos més contemporanis a Perec, mencionaré el personatge de còmic Olivier Rameau, creació del guionista Greg i el dibuixant Dany, que va aparèixer a la revista Tintin a partir de 1968.

L'Olivier és el ros del canotier

Com passarà pràcticament a tots els capítols de la novel·la, hi trobarem enumeracions d’objectes heterogenis que amb tota seguretat obeeixen a alguna de les traves marcades pel Quadern de càrrega. Per exemple la dona de la immobiliària du un cabàs on es repeteixen tres motius estampats: «un gran rellotge de pèndol, un pa de pagès tallat pel mig i una espècie de recipient de coure sense nanses». També du a la mà diversos clauers dels pisos que ha de visitar, alguns d’ells tenen formes de fantasia: «una ampolla de Marie Brizard en miniatura, un tee de golf i una vespa, una fitxa de dòmino amb el sis doble i una peça de plàstic octogonal amb una flor de nard encastada». Cal recordar que qui té el sis doble és el que comença el joc?

De la descripció del quadre que va penjar a l’apartament de Winckler durant 40 anys —tres homes amb levita i copalta, dos drets i un assegut— no l’he sabut identificar, tot i que fa pensar en Magritte. En tot cas no és cap dels deu quadres clàssics que es mencionen al Quadern de càrrega.

El capítol acaba amb una frase immillorable, si del que es tracta és de continuar llegint:

Gaspard Winckler és mort però la llarga revenja que tan pacientment, tan minuciosament ha ordit, encara no s’ha consumat del tot.

La vida manual d’ús: restriccions

Parlar de Perec i de la seva La vida manual d’ús obliga a mencionar l’Oulipo o Ouvroir de Littérature Potentielle (és a dir «Taller de Literatura Potencial») el grup d’investigació literària fundat l’any 1960 pel matemàtic François Le Lionnais i l’escriptor Raymond Queneau amb el propòsit de crear noves obres de ficció a través del joc, la matemàtica i l’atzar, i al qual Perec fou convidat a incorporar-se l’any 1967. Fonamental en el procedir del grup és la noció de «contrainte» (trava, restricció, constrenyiment), normes arbitràries autoimposades que cal obeir en el moment d’escriure. Sabut és que, davant d’una situació de censura, l’artista es veu obligat a aguditzar el seu enginy i les restriccions oulipianes funcionen en certa manera d’una forma similar com a catalitzadores de la inspiració.

Entre les obres adscrites a l’Oulipo trobem creacions ben conegudes com Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau —una mostra de poesia combinatòria a partir de 10 sonets—, Il castello dei destini incrociati d’Italo Calvino —una novel·la curta l’argument de la qual ve marcat per successives tirades de les cartes del tarot— o La disparition de Georges Perec —una novel·la de més de 300 pàgines on no es fa servir la lletra «e», malgrat ser la lletra més freqüent en francès.

Per descomptat La vie mode d’emploi també és una obra plenament oulipiana i, com a tal, escrita sota un nodrit conjunt de regles. Si recordem el plànol de l’edifici del carrer Simon-Crubellier número 11, observarem que es pot simplificar com una quadrícula de 10x10 caselles. El primer capítol del llibre té lloc a l’escala de l’immoble a l’altura del tercer pis i a partir d’aquí ens anirem desplaçant per la quadrícula amb moviments idèntics als del cavall dels escacs. Així visitarem tot l’edifici sense repetir mai cap casella (i cada vegada que haguem fregat els quatre límits exteriors de l’edifici començarà una altra de les sis parts del llibre).

Si ens hi fixem, però, la novel·la consta només de 99 capítols, mentre que la quadrícula conté 100 cel·les: la cambra dels mals endreços de la cantonada inferior esquerra —a la qual li correspondria el capítol 66— és deliberadament omesa. Això té a veure amb el concepte filosòfic de «clinamen», tan car als oulipians, segons el qual cal evitar la rigidesa absoluta de qualsevol sistema de restriccions, perquè segons la teoria atòmica d’Epicur «el món funciona perquè, en els seus inicis, hi ha un desequilibri». Dit de forma un xic més vulgar, és allò de «l’excepció que confirma la regla». O sigui que l’autor té la prerrogativa de saltar-se una de les restriccions que s’ha marcat, però només a condició —Harry Mathews dixit— que no faci servir el recurs com a solució desesperada, sinó només de forma voluntària i puntual. Aquesta voluntarietat és pot veure clarament a l’esquema següent on es demostra que era perfectament factible, mitjançant salts de cavall, visitar la cantonada inferior esquerra, però que Perec va optar per emprar el comodí del clinamen prescindint per una vegada del desplaçament correcte de la peça d’escacs.

La vie mode d’emploi conté moltes més restriccions. Un bon nombre d’elles tenen a veure amb 42 conceptes, cadascun amb 10 valors possibles (per exemple el concepte «sentiments»: indiferència, alegria, dolor, avorriment, còlera…; o el concepte «pintura»: paret nua, dibuix, gravat, aquarel·la, fotos, cartells…) Mitjançant complexes operacions de combinatòria cada capítol té assignat un valor determinat per cadascun d’aquests conceptes, tot i que no sempre hi apareixeran de forma literal. De fet, a cada capítol hi manca la presència d’un dels 42 conceptes (el clinamen de nou!)

L’any 1993 es va publicar Le Cahier des charges (El Quadern de càrrega), on Perec exposava la complicada maquinària que hi ha darrera de la seva novel·la. Crec que en l’actualitat aquest títol es cotitza a preu d’or en el mercat de segona mà. No em sorprèn, ja que l’obra perequiana, farcida d’estructures enganyosament invisibles, és plat favorit de filòlegs, enigmistes, i altres gents de malviure. La bona notícia és que el coneixement de tota aquesta tramoia no és imprescindible a l’hora de llegir i gaudir La vida manual d’ús, tot i que una mica de curiositat sempre serà premiada.

La vida manual d’ús: el lloc i el moment

"The Art of Living" de Saul Steinberg

El text de La vida manual d’ús s’ocupa de descriure amb gran detall l’immoble que es troba al número 11 del carrer Simon-Crubellier, així com el contingut dels seus apartaments i les activitats dels seus habitants poc abans de les vuit del vespre del 23 de juny de 1975. Cal aclarir que el carrer Simon-Crubellier no existeix, com a mínim a París, i que el seu nom prové de la combinació de Samuel Simon i Norbert Crubellier, els comerciants (creats per Perec) que l’urbanitzaren a partir de 1875. Tanmateix sabem que aquest carrer talla obliquament el rectangle format pels molt reals carrers de Médéric, Jadin, de Chazelles i Léon-Jost al 17è arrondissement. Aquest barri, situat al nord-oest de la capital francesa, allotja una població majoritàriament benestant i té la fortuna de no comptar amb grans atractius turístics. 

L’edifici del número 11 és descrit com hausmannià i cal suposar que el seu veïnat és canònicament burgès. Compta amb soterranis, planta baixa, sis pisos d’habitatges estàndard i dos pisos de golfes pensats originalment perquè hi habiti el servei. Al final de la novel·la Perec ens ofereix un plànol frontal de l’edifici tal com es veuria si se li hagués eliminat la façana. Reflecteix molt bé la idea d’oferir tot allò que està succeint en un moment determinat a cadascuna de les estances. Es diu que la seva font d’inspiració va ser un dibuix de Saul Steinberg anomenat The art of living, però també podria haver sigut la sèrie 13, rue del Percebe de Francisco Ibáñez.

Si l’espai físic de la novel·la està perfectament delimitat, el seu temps ja s’ha dit que està datat poc abans de les vuit del vespre del 23 de juny de 1975 (a punt de començar la revetlla de Sant Joan, si no fóssim a París). Tanmateix un apèndix de referències cronològiques recula fins l’any 1833 (naixement de James Sherwood) i conclou el 15 d’agost de 1975 (mort de Serge Valène).

Ja que soc als apèndixs afegiré que també contenen 46 completíssimes pàgines d’índex onomàstic, així com una llista de les principals històries que es narren al llarg de la novel·la. Sí, Perec ho va deixar tot molt ben lligat.